dissabte, 28 de febrer del 2015

Qui ha guanyat







Quan era petit vaig arribar a creure en l’amor. Part de la culpa la va tenir la tradició apostòlica romana en la qual vaig estar educat i que em convèncer que les persones estàvem destinades a tenir una sola parella a qui havíem de ser fidels i a qui havíem de dedicar la nostra vida.

Induït per aquesta visió, vaig començar a buscar una nòvia i, com que m’havien dit que havia de ser l’única que podia tenir i que m’havia de durar molt de temps, vaig optar per buscar-la maca.

Als pobles es dóna aquesta endogàmia tan magnífica produïda pel nombre limitat de persones en un rang d’edat determinat que t’obliga a triar la parella entre els quatre matats amb qui coincideixes quan vas al bar merdós o a les trobades de les escoles per jugar a voleibol. En conseqüència, no vaig tardar a triar una afortunada i em vaig disposar a tirar-li els trastos a fons. Es deia Marta.

Però és clar, un altre dels problemes del poble és que, si decideixes anar a darrere una de les míssils, la competència serà tan dura com quan n’hi ha una que està bé en una classe de multimèdia.

Els candidats preferits érem tres: un xaval de la meva colla el punt fort del qual era que era ben plantat i agradable, un tiu d’una altra escola d’aquests que si fossin als Estats Units serien capitans de l’equip de futbol americà però que aquí només era quillo i que era lleig i popular, i jo mateix, que era lleig, antipàtic i desagradable.

Curiosament, ella va triar-me a mi i vam tenir la relació adolescent més típica que s’hagi pogut ensenyar en qualsevol pel·lícula de dissabte a la tarda. I com a relació típica, ho vam deixar al cap de poc temps.

Van passar uns mesos fins que un dia el meu amic guapo em va explicar que s’havia començat a veure amb la Marta i vaig intuir que em demanava si em feia res que anés amb ella i jo li vaig dir que hi tenia tot el dret, tot i que el cabró ho hagués fet encara que li hagués dit el contrari.

La seva relació va ser d’aquestes en què ella marxa a la ciutat per estudiar a la universitat i ell es queda a treballar al poble i que al començament hi ha molt bona voluntat d’aguantar veient-se els caps de setmana fins que un cap de setmana ella no va al poble i descobreix la festa de la ciutat i fa nous amics que són interessants i un dia ja fa dos mesos que no va al poble i li diu al col·lega guapo que han de parlar i el deixa.

I els anys van passar.

Fins que un dia em vaig assabentar que el meu amic guapo s’havia casat i havia tingut un fill i el vaig anar a veure encara que ja feia temps que els nens em feien més aviat poca gràcia.

Al principi tot va anar com era d’esperar, però la meva sorpresa va arribar quan va aparèixer la Marta, que també tenia un fill i que justament l’havia tingut amb el capità de l’equip de futbol americà, tots dos amics de la parella del meu amic guapo.

Jo no donava crèdit al que veia perquè pensava que la universitat canviava prou les persones com per no acabar amb els més tarats amants dels esports, però en el seu cas es va donar una excepció (tampoc crec que estudiés res que li portés gaire feina, segurament magisteri o psicologia).

Mentre pensava en això, el meu amic guapo es va acostar amb el seu nen a coll i em va dir:
—Ha guanyat, eh?
Em vaig girar per mirar-lo i, sense saber de què parlava, vaig preguntar:
—Qui ha guanyat?
—Aquest cabron —va dir assenyalant amb el cap el capità de l’equip de futbol americà.
—Com que ha guanyat?
—Al final s'ha quedat la Marta.
Vaig tornar a mirar la Marta amb el nen a coll, la seva cara cansada i els seus cabells despentinats, el cotxet amb les bosses plenes de pots de pols de talco, de bolquers, de mocadors de paper amb fragància de lavanda. Em vaig girar cap el meu col·lega guapo amb el seu nen a coll i vaig dir:
—Sóc jo qui ha guanyat.